BENVINGUTS A ELNA!


QUI SOM?

Som una agrupació de persones que ens reunim setmanalment de forma voluntària per ajudar-nos mútuament i conseguir així alletar amb èxit els nostres fills. A més de les experiències d'altres mares i pares, comptem amb el recolçament d'una Assesora de Lactància titulada.

QUÈ FEM?

Proporcionem ajut material i emocional, a més d'organitzar tallers, xerrades i altres activitats.

A QUI ENS ADRECEM?

A totes les persones que estiguin interessades en la lactància materna, embarassades, mares, pares, familiars, amics...

ON I QUAN?

A l'Escola Bressol Quitxalla de Navàs (sala polivalent) tots els dimecres de 16:00 a 18:00h. Si tens qualsevol dubte no t'ho pensis; vine o contacta amb nosaltres a través de l'adreça elnacasademares@gmail.com.



diumenge, 19 de setembre de 2010

SENSE OPCIÓ

A continuació publiquem una entrada extreta del Blog Criatures.cat. Si voleu veure la publicació en la seva pàgina original feu clic aquí. Et posa la pell de gallina...




A vegades la llet materna és més que una opció…. No hi ha res més. Llegiu.



 El nen va néixer per cesària, en teoria perquè no dilatava, en realitat perquè el meu cos es va negar a treballar amb tanta pressió externa.

El primer que van fer va ser donar-li un bibe. Tot i que jo portava rajant llet nou mesos*. Quant em vaig despertar de l’anestèsia ja no el vaig deixar anar, ni de nit ni de dia, i això que no em podia moure.

Vaig començar a posar-lo al pit però venien les infermeres a donar-li bibe perquè segons elles jo no tenia llet . El nen no s’agafava i jo els demanava ajuda, il·lusa de mi no tenien idea de res. El nen no guanyava pes i van començar a espantar-me amb una possible baixada de glucosa. Va arribar a venir el cap de pediatria per insistir en la suplementació, però jo em vaig plantar i els vaig dir que no, que no li donaria més bibes. Per sort estava acompanyada per Mámoa. Van tornar a amenaçar-me. Em deien que el nen es podia morir, i jo els vaig dir que això era responsabilitat meva. Amenaçaven que em traurien el nen.

Vaig aguantar una tensió horrible i al final vaig accedir a que li donessin sèrum glucosat però li volia donar jo, res d’emportar-se’l. Jo tenia una cesària però no estava inútil. Li vaig donar amb cullera i de nou bronca per si el nen s’ofegava, els vaig recordar que jo em feia responsable del nen. Per cert, no es va ofegar.

Quan ens van donar l’alta i vam marxar cap a casa em vaig adonar que no era capaç de moure’m i m’era molt difícil donar el pit. Tot i així ho feia però el nen estava inquiet, s’agafava, mamava, però es deixava anar plorant i xisclant. Tot i que guanyava poc pes, però anava augmentant.

Vam arribar als tres mesos i seguíem igual o pitjor, mamar era sinònim de plors i malestar. Així que vaig anar al pediatre angoixada. La seva resposta “no tens llet, el nen plora de fam”. I jo ignorant li vaig fer cas i li vaig començar a donar llet artificial perquè pobre de mi no tenia llet.

Així va ser com van començar els viatges a urgències perquè el nen s’omplia de “faves” a tot el cos. El pediatre em va dir que havia de deixar els làctics però hi ha traces de llet a moltíssim aliments. I que a ell li calia llet especial, tenia APLV (alèrgia a la proteïna de llet de vaca). Vam començar el pelegrinatge amb llets diferents: la hidrolitzada no la va tolerar, la fórmula elemental; ídem, soja … Res… Res no se li posa bé.

Per afegir més llenya al foc, el meu fill va decidir que de teta res, que calia fer força perquè sortís i que no estava disposat a mamar. Així que em vaig quedar sense llet , amb el tirallet, no sortia ni gota.

Foto de Xoán A. Soler


Ja no sabia que fer, el meu fill no mamava, estava desnodrit, i no tolerava la llet artificial i de cop un dia el pediatre em diu que no hi ha llet pel meu fill, i que com amb 4 mesos no pot prendre altre aliment he de relactar. Li vaig preguntar com es feia, em va dir que no ho sabia, que em busqués la vida.

En aquell moment van entrar en la meva vida les noies de Mámoa, elles em van donar suport, em van donar pautes i em assessorar, em van portar de la mà. Em van posar en contacte amb un metge pro-lactància fora de la meva ciutat. Aquest pediatre va al·lucinar, el meu fill estava desnodrit, estava malament i pesava molt poc.

Em va receptar un galactagog per augmentar la producció i em va animar a fer contacte pell amb pell, fer servir el tirallets encara que em semblés que no servia de res. Vam passar així un cap de setmana horrible en el que el nen només prenia la poca llet que em treia i sèrum glucosat per no deshidratar-se ni fer hipoglucèmies.



Ho vam aconseguim, va ser dur; vaig plorar, va plorar, vam plorar, vam plora tots. Era molt dur veure que el teu fill se’n va perquè no hi ha res per alimentar-lo.

I va tornar a voler teta, excloent de la meva dieta mil coses que no podia prendre, tenia i té al·lèrgia a un milió de coses, però vam estar així gairebé 3 anys.

Crec que amb això vaig rescabalar la meva frustració i aquí va començar el meu pelegrinatge per saber, per informar, per lluitar per lactàncies dels altres.

* Normalment durant la gestació la producció de calostre és limitada.